Entre el 12 i el 14 d'octubre de 20223, vaig assistir al simposi Art and Science in Visual Research, celebrat en la Universitat d'Anvers en homenatge al professor Luc Pauwels.
M'agradaria resumir breument algunes de les idees que se'm van ocórrer durant el congrés. Vaig presentar algunes d'elles públicament per a desencadenar el debat.
Ètica, visual i experimentació: solem presentar l'ètica i les preocupacions ètiques com una espècie de càrrega que va en contra de la llibertat, l'experimentació i la creativitat. De fet, l'ètica sol descriure's com un conjunt de normes, prescripcions i obligacions que hem de complir durant la recerca. Per què tenim aquesta idea de l'ètica? Crec que part de la resposta està en la nostra comprensió cada vegada més legalista de l'ètica i en una concepció solipsista i romàntica de l'art i la creativitat.
De fet, com a investigadors, avui dia estem cada vegada més obligats a complir amb els procediments legals quan investiguem. Això és especialment clar quan es realitza una recerca visual. Se'ns empeny a utilitzar consentiments informats i a fer que les persones signin documents, utilitzin identificacions i formin part d'un llenguatge burocràtic general basat en les idees abstractes de "drets" i "obligacions". Hi ha raons per a justificar aquests procediments: durant anys, els investigadors no han estat prou honestos en presentar els objectius i procediments de les seves recerques. No han compartit els resultats de les seves recerques amb els qui les han fet possibles.
Tanmateix, crec que una actitud ètica és molt més que això. És una manera de tenir en compte les preocupacions dels altres i la comprensió interna de la naturalesa de les relacions que construïm en conjunt. En aquest sentit, l'ètica no pot "aplicar-se": és més aviat alguna cosa que generem i que pot donar-nos noves idees sobre altres maneres de concebre i habitar el món. El que vull dir és que podem prendre aquestes percepcions com a punts de partida per a explorar noves maneres de fer i representar la recerca, és a dir, d'experimentar.
Com he dit, qualsevol acte de creativitat és un acte sobre la descentralització. I l'ètica té a veure amb la descentralització.
Les dades com a imatge i la imatge com a dades: constantment convertim les dades en imatges i les imatges en dades. Les imatges es consideren cada vegada més com a dades en el sentit que el que realment importa no és el que realment mostren, sinó la quantitat d'informació (digui's "metadades") que s'associa a elles i que pot generar un valor -ja sigui econòmic, militar o el que sigui-. Això és especialment clar en el cas de les imatges fotogràfiques en camps com el fotoperiodisme. Allí, les metadades s'utilitzen per a autenticar l'origen de la imatge. Però hi ha altres exemples: les càmeres de vigilància generen unitats d'informació i el mateix ocorre amb les imatges digitals pujades a Internet, que s'utilitzen com a patrons per a l'aprenentatge de màquines i la visió per ordinador. Potser fins i tot les obres d'art s'avaluen cada vegada més en funció de les metadades (la informació adjunta a la imatge, i no la imatge en si).
D'altra banda, les dades es converteixen constantment en imatges, enteses en sentit ampli com a dispositius visuals o signes visuals. Luc Pawuel ho diu "visualització". Així doncs, visualitzem les dades d'acord amb un conjunt de patrons i convencions estètiques procedents d'una llarga història de la geometria, els diagrames i els gràfics. A vegades aquests gràfics són bells, i confiem en ells no sols perquè considerem que s'assemblen a la ciència, sinó també perquè creen en nosaltres una sensació de sorpresa i bellesa. Són una espècie de revelació.
Potser totes les imatges han tingut sempre algun tipus de "metadades". Potser l'acció de convertir dades en imatges tampoc sigui tan nova. En certa manera, les imatges sempre s'han referit al que no es pot veure directament. Però cada vegada se superposen més tots dos conceptes, la qual cosa ens porta a pensar en les dades i les imatges com un parell inseparable.
Les imatges com a formes d'anticipació: el paradigma realista de la fotografia afirmava que aquesta ens mostra el que ha succeït. Són una petjada del passat en el present. Aquesta idea ha forjat la nostra manera d'entendre les imatges de les evidències visuals. No obstant això, avui dia trobem moltes imatges que no pretenen mostrar el que ha ocorregut, sinó visualitzar el que pot ocórrer en el futur. En aquest sentit, aquestes imatges, algunes de les quals poden semblar una "fotografia real", actuen de manera performativa: de manera més o menys explícita, en mostrar com podria ser el futur, donen forma al nostre imaginari i, per tant, forgen la manera en què el futur pot ser. L'anticipació és una forma de control. Les imatges de vigilància, per exemple, també s'utilitzen per a predir comportaments futurs i convertir-los en models visuals que serveixen per a anticipar-se a eventuals esdeveniments indesitjables. En conclusió, el futur es visualitza en imatges -i les imatges s'utilitzen com a recurs per a presentar visualment escenaris possibles que no es plantegen com una mera possibilitat, sinó com una espècie de destí inevitable.
L'AI i l'agència humana: és un dels debats de l'art basat en l'AI: és una manera d'anar més enllà de l'agència humana? És a dir, de descentrar l'humà? Perquè, en certa manera, tota l'AI és molt humana (és un artefacte humà). I és desitjable "anar més enllà de l'humà" a través d'una màquina que treballa mitjançant algorismes?
La participació en aquest simposi formava part del meu projecte de l'ERC VISUAL TRUST. Vaig gaudir molt dels dies que vaig passar allí i vull donar les gràcies al comitè local que va fer possible aquest congrés. Van ser tres dies de debats inspiradors entre estudiants i acadèmics de diferents edats i nacionalitats.
Tornar a la llista
