Aquest vídeo estarà subtitulat en anglès i francès durant les properes setmanes / Fotografia de © Wayra Ficapal
Totes les imatges que acabes de veure són fotogràfiques. Els textos són fruit de la meva experiència i es barregen amb textos generats amb intel·ligència artificial a partir d'un prompt detallat. En les meves narracions, al·ludeixo a un escenari visitat en un moment diferent del de la realització de la fotografia, però amb les mateixes persones participants i que dona lloc a una memòria híbrida. Aquesta memòria híbrida és un concepte que combina l'experiència personal amb estímuls externs, com les fotografies, per a crear una comprensió única i en capes d'esdeveniments passats. La mateixa hibridació de la meva experiència: al cap d'un temps, aquest text és possible que se senti tan real al meu cos com allò que vaig viure realment. Aquest fenomen ocorre també en el context de les nostres vides digitals i els nostres personatges en les xarxes socials; a vegades, la personalitat construïda se sent com més real que la biològica. En aquest cas, la hibridació suma capes d'informació a la meva experiència, construint un escenari i escenes possibles en un paisatge i persones ja transitats.
Els prompts utilitzats per a aquest exercici són fruit de la meva imaginació i la meva presumpció, segons les meves experiències passades i imatges mentals amb el mateix fotògraf. Per descomptat, em recordo de la cocreació que es produeix amb els sistemes i xarxes d'imatges: totes aquelles imatges que acumulo en la meva ment des de la meva infància i que han construït imaginaris personals. Per exemple, com és un paisatge nòrdic o com és la mirada d'un nen, realitzant un “farciment” de la realitat, que al seu torn també està lligada a la imaginació. Sobre això, és essencial conèixer com algunes àrees cerebrals relacionades amb la imaginació també processen experiències físiques (Farah 2000, 257-258).
La fotografia, com a art visual, implica no sols observar i analitzar una situació, sinó també imaginar-la abans de capturar-la (Favero en Visual Trust, 2023). Belting (2012, 267) assenyala que la fotografia només pot reproduir el que imaginem. Abans de prendre una foto, hem d'imaginar-la i seguir el procés que involucra imatge, pensament i creació. Didi-huberman (2018, 25) adverteix que la imaginació té un gran poder realista i no ha d'associar-se amb fantasia o frivolitat. Per això, seria erroni veure la imaginació com un acte de desrealització.
L'exercici de “semifalsedat” presentat en aquesta publicació em serveix per a mostrar, molt semblant al ying-yang, com tot relat conté elements d'imaginació i interpretació, la qual cosa no ho fa ser fals o enganyós. De manera semblant, tota veritat conté elements de falsedat, i tota falsedat conté elements de veritat. Aquest equilibri entre veritat i falsedat en la narració és un concepte que convida a la reflexió i desafia les nostres nocions tradicionals de realitat i ficció.
En el context de notícies falses i postveritat, la concepció tradicional del fotoperiodisme com una professió sobre la veritat i l'objectivitat, com a idea de “transparència” i “democràcia” fonamentada en l'idealisme ingenu del positivisme, dona pas a un nou paradigma: el de la confiança i l'autenticitat. Aquest canvi en el camp del fotoperiodisme és un reflex de la nostra societat canviant i de la creixent importància de la confiança i l'autenticitat en l'era digital.
Segons la meva recerca amb adolescents i tallers amb adults, diferents audiències connectem i ens relacionem de manera més profunda amb una imatge per la confiança que establim amb el seu autor o comunicador. Aquest fenomen prové de la coherència i honestedat en el seu discurs i maneres de fer i, per tant, el que podem cridar, l'autenticitat del seu treball. L'autenticitat fa referència a la intencionalitat personal del fotògraf i no és sinònim de "veritat" en el sentit “realista” del terme. Assenyala la singularitat de la mirada del fotògraf, que es desenvolupa en un context històric particular i en el marc d'una interacció amb els subjectes que apareixen en la imatge.
Sobre algunes d'aquestes qüestions i altres reflexions es podran llegir aviat en l'article que he realitzat a propòsit del catàleg de l'exposició “Presence of the Past. A European Album” del museu House of European History a Brussel·les (Bèlgica). Una exposició de fotografia documental que revela com els europeus es relacionen amb el passat en la seva vida quotidiana actual i que es podrà visitar del 28 de març de 2025 fins a gener del 2026: https://historia.europa.eu/en/exhibitions-events/temporary-exhibitions
Les imatges que es poden veure en el vídeo d'aquesta publicació han estat realitzades pels autors Guillem Trius, Brais Lorenzo i Wayra Ficapal, tres dels autors que formen part de la recerca de la PhD Candidate Amanda Bernal sobre la imatge documental.
Aquest vídeo va ser mostrat per primera i única vegada fins a la data en les 1es Jornades d'Antropologia Visual a Granada, organitzades per AsanRed. La presentació es va titular “Mediacions Visuals: El Rol del Fotògraf Documental i el Desafiament de l'Autenticitat”.
Referències bibliogràfiques
Belting, Hans (2012). Antropología de La Imagen. Buenos Aires. Vol. 3032.
Didi-Huberman, Georges, Clément Chéroux, and Javier Arnaldo (2018). Cuando Las Imágenes Tocan Lo Real. Madrid.
Farah, Martha J. (2000). The Cognitive Neuroscience of Vision. University of Pennsylvania. Blackwell Publishers
Favero, Paolo en Visual Trust (2023). What Does It Mean to Make an Image? Presented at the International Conference Visual Trust on Image-making, www.visualtrust.ub.edu Barcelona.
Tarkovski, Andrei (1996). Esculpir En El Tiempo. Rialp.
