Quan els homes moren, es converteixen en història; quan les estàtues moren, es converteixen en art; aquesta botànica de la mort és el que anomenem "cultura". Amb aquestes paraules comença la pel·lícula "Les statues meurent aussi" (1953), dirigida per Alan Resnais i Chris Marker. La pel·lícula, vinculada al cinema d'avantguarda i militant, és una crítica als postulats colonials que dominaven la societat francesa i europea a mitjans del segle XX. "Les statues meurent aussi" va causar un gran impacte en aquell moment i va ser prohibida a França durant dècades.
La originalitat de la pel·lícula rau en el fet que es centra en un tema que fins llavors es discutia molt poc: els museus etnogràfics. Segons els autors, en aquestes institucions, les obres de pobles "no occidentals" robades dels seus països i tretes del seu context, perden el seu valor simbòlic original. La imatge viva es converteix en una imatge morta; la figura ritual en una obra d'art "mera". L'espectador occidental, incapaç de comprendre el significat profund de les peces, es limitaria a projectar una mirada estètica.
La pel·lícula de Resnais i Marker és una obra mestra en molts sentits. No obstant això, té un to pessimista. La seva tesi és que les estàtues, com els éssers vius, moren quan se les treu del seu "entorn natural".
El problema del punt de vista de Marker i Resnais és que està imbuit d'essentialisme: les estàtues estan "vives" o "mortes". O bé estan en el seu context "original" o no signifiquen res en absolut. Però també podríem veure les coses des d'una altra perspectiva. Podríem pensar que, d'alguna manera, les estàtues mai no moren, és a dir, que, al llarg de la seva existència, "només" adquireixen nous significats i noves funcions. Una imatge "està viva" mentre estigui compromesa en una relació amb un espectador.
Això no significa, evidentment, que totes les perspectives siguin igualment vàlides. Sovint la nostra mirada té prejudicis racials, socials o de gènere dels quals no som conscients. La conclusió és clara: hem d'aprendre a mirar de manera crítica.
Aquest aprenentatge de la mirada és un dels objectius que els museus etnogràfics d'avui han d'emprendre. També és necessari incorporar veus diferents a les exposicions, oferir nous models d'interpretació i donar espais d'expressió, participació i crítica als artistes d'aquelles comunitats i grups socials que han patit (o encara pateixen) la violència colonial.
Aquest és el curtmetratge que acompanya l'exposició "Les estàtues també moren?", inaugurada al Museu Etnològic i de les Cultures del Món de Barcelona i comissariada per Roger Canals.
Crèdits del film:
Títol: Les estàtues mai no moren
Director: Roger Canals
Edició: Jordi Orobitg
Producció: Museu Etnològic i de les Cultures del Món
Any: 2023
Durada: 6:25'
