La confiança o desconfiança en les imatges mèdiques està contextualitzada. Depenent de la seva especialitat i nivell de qualificació, els metges desenvolupen diferents relacions amb les imatges mèdiques al llarg de la seva pràctica. És cert que, gràcies a una àmplia formació, tots els metges desenvolupen una «skilled vision» (Grasseni 2007) i adquireixen competències científiques que els permeten llegir imatges mèdiques i «veure» coses en una ressonància magnètica, un PET-*SCAN o una radiografia que els pacients no iniciats serien incapaços de detectar. Però, d'una banda, la capacitat de llegir imatges mèdiques varia d'una especialitat a una altra (radiòleg, neuròleg, oncòleg, etc.). En segon lloc, la imatge mèdica no pot ser autònoma. Sempre forma part d'una xarxa que la vincula a altres artefactes del coneixement hospitalari. Abans de l'adquisició d'imatges, l'historial clínic del pacient influeix en la prescripció del metge, que indica al tècnic quina part del cos ha d'explorar i què ha de buscar. A continuació, la metge prescriptor rep informació d'imatges anteriors per a comparar-les i d'un informe del radiòleg del centre d'adquisició. Tots aquests diferents artefactes visuals i escrits són elements que permeten recontextualitzar la imatge mèdica i «fer-la parlar». Això és encara més cert en el cas de malalties autoimmunes com l'esclerosi múltiple, el diagnòstic de la qual no pot basar-se únicament en les imatges mèdiques. L'especificitat d'aquesta malaltia, amb els seus diversos símptomes i lesions a vegades invisibles, pot dificultar el seu diagnòstic mitjançant una simple ressonància magnètica. En paraules d'un neuròleg amb el qual la sociòloga Kelly Joyce va fer el seu treball de camp, «la ressonància magnètica és probablement negativa fins a un 25% dels casos [d'esclerosi múltiple], per la qual cosa normalment em fiaria molt més del meu examen que de la ressonància magnètica» (Joyce 2005: 452).
Han passat 20 anys des d'aquella entrevista. Des de llavors, els protocols han evolucionat molt, augmentant considerablement la precisió de les ressonàncies magnètiques i la seva rellevància per al diagnòstic. En poques paraules, radiòlegs i neuròlegs poden ara «veure» millor les petjades de la malaltia en el cervell dels seus pacients. No obstant això, continua havent-hi ambigüitat i incertesa. Algunes lesions poden confondre's amb artefactes d'adquisició, petjades que no són signes de la malaltia, sinó defectes en el procés de fabricació de la RM. El contrari també és cert: els artefactes poden interpretar-se com a lesions. Per a garantir un diagnòstic correcte en els casos més difícils, és a dir, els que deixen més marge a la incertesa, un dijous al mes, els neuròlegs especialitzats en esclerosi múltiple d'un dels hospitals més grans i prestigiosos de Barcelona es reuneixen per a analitzar les ressonàncies magnètiques dels seus pacients. En alguns casos, la col·legialitat del grup permet buidar dubtes i descartar, o confirmar, la malaltia. Alguns casos, no obstant això, queden sense resoldre. Més enllà d'una concepció objetivista del coneixement mèdic i de les seves eines, el metge ha de saber gestionar la incertesa de la malaltia i l'ambigüitat intrínseca de tota imatge mèdica, que més que qualsevol altre artefacte comporta el mite de la transparència (Joyce 2008).
Bibliografia
GRASSENI Cristina, (ed.)
(2007) Skilled Visions: Between Apprenticeship and Standards. Oxford: Berghahn Books.
JOYCE Kelly A.
(2005) “Appealing Images: Magnetic Resonance Imaging and the Production of Authoritative Knowledge”, Social Studies of Science, vol.35, n°3, p.437–462
(2008) Magnetic Appeal: MRI and the Myth of Transparency. 1st ed., Cornell University Press
