El paisatge no és evident per si mateix. Com a fragment seleccionat d'un espai més gran que el representat, molts estudis[1] ja han demostrat que el paisatge és només un dels diversos "modes de construcció del visible[2]", una forma que s'inscriu en una història específica, la de la modernitat. L'espectador modern converteix una part del territori en un paisatge a través de la forma en què mira aquest espai. Aquesta mirada està modelada per l'aprenentatge de codis molt precisos, essent un d'ells la perspectiva clàssica[3], que es va institucionalitzar des del Renaixement.
Mirar l'espai com a paisatge té implicacions per a la manera en què el cos espectador també es representa i es representa a si mateix. Augustin Berque[4] descriu i analitza els diferents vincles que es forgen entre aquests cossos i espais, amb formes de paisatge que varien segons els contextos en què apareixen aquests vincles. A Europa occidental, tot i que també hi ha hagut subdeclinacions dels paisatges representats des del segle XVI[5], predomina una concepció de l'espectador: la d'un cos separat de l'entorn observat, un cos tancat, distint de les sensacions externes, impulsat per la Raó analítica[6]. Per a l'espectador modern, observar implica un distanciament previ de l'objecte que es vol veure. El tacte ja no és una necessitat. Cal veure des de lluny, per restablir vincles amb l'objecte que volem conèixer, reintroduint després l'hàptica, però amb metodologia i discerniment.
Espai com a paisatge. Cos com a mirada distante. Dos objectes sotmesos a una investigació científica naturalista: el món i l'ésser humà, el món exterior i el món interior. Dos objectes situats a distància, per ser deconstruïts, disseccionats per comprendre'ls i dominar-los millor.
Aquest coneixement s'aconsegueix mitjançant la mise en image (posada en imatge) dels objectes estudiats, a través d'una forma específica de representar-los: l'espai es converteix en paisatge, i el cos es converteix en una estructura anatòmica. Pren, per exemple, els gravats xilogràfics de De Humani Corporis Fabrica de Vesali publicats al segle XVI. Aquestes planxes, fruit de diseccions realitzades al teatre anatòmic de la Universitat de Pàdua, seran el punt de partida de la reflexió desenvolupada com a part de la Tasca 3.2. Això implica pensar en les imatges mèdiques i, en particular, en com la mise en image del cos mitjançant la manipulació de diverses tècniques modernes de representació contribueix a la formació del coneixement modern.
A l'obra de Vésal, cossos pelats posen davant de paisatges per formar un panorama, i aquesta elecció representativa no és una coincidència. El teatre anatòmic, un dispositiu espacial per a la dramatització de la mirada, és la invenció d'un objecte de coneixement, el cos diseccionat, i la invenció d'una figura heurística, la figura de la prova[7], que fonamenta el règim d'objectivitat característic de les ciències fonamentals i de la modernitat[8]. Fins a quin punt, llavors, es pot veure el teatre anatòmic com l'antic avantpassat del mètode anatòmic-clínic, el que Foucault anomena la matriu implícita del coneixement modern[9]?
Aquest enfocament ens permetria veure els modes contemporanis d'espectatorialitat, com el del cinema però també els produïts pels dispositius d'imatges mèdiques, com la culminació de la lògica iniciada per la forma en què el teatre anatòmic posa cara a cara subjectes que miren i un objecte mirat, el que Martin Jay anomena el règim escòpic modern.
[1] Vegeu, per exemple, Lamaison Pierre i Cloarec Jacques (1991) « Débat : les sociétés exotiques ont-elles des paysages ? », Études rurales, no 121-124, De l’agricole au paysage, p. 151-158. ;
Tilley Christopher (1994) A Phenomenology of Landscape : Places, Paths and Monuments, Oxford, Berg ;
Hirsch Eric & O’Hanlon Michael (1995) The Anthropology of Landscape : Perspectives on Space and Place, Oxford, Clarendon Press.
[2] Cauquelin Anne (2013) L’Invention du paysage, Paris, Presses Universitaires de France, col·lecció Quadrige, p. XII
[3] Panofsky Erwin (1976 [1927]) La Perspective comme forme symbolique et autres essais, Éditions de Minuit, col·lecció Le sens commun, 273 pàgines.
[4] Berque Augustin (1990) Médiance, de milieux en paysages, Montpeller, GIP Reclus, col·lecció Géographiques, 163 pàgines.
(2008) La Pensée paysagère, Paris, Archibooks, Crossborders.
[5] Pel que fa a la història moderna d'Europa, coexisteixen, per nomenar-ne només algunes, paisatges lírics, paisatges barrocs, paisatges romàntics, paisatges reflexius, etc.
Vegeu Gardies André (1999) ) L’Espace au cinéma, Paris, Méridiens Klincksieck, 222 pàgines; (1999) « Le paysage comme moment narratif », dans Mottet J. (éd.), Les Paysages du cinéma, Champ Vallon, col·lecció Pays Paysages, p. 141-154 ;
Ziegler Damien (2010) La Représentation du paysage au cinéma, Paris, Bazaar & Co; (2019) Traité du paysage moderne, La Fresnaie-Fayel, Éditions Otrante;
Rancière Jacques (2020) Le Temps du paysage : aux origines de la révolution esthétique, Paris, La Fabrique Éditions,144 pàgines.
[6] Crary Jonathan (2016) Les Techniques de l’observateur : vision et modernité au XIX siècle, Bellevaux, Éditions Dehors.
[7] Mandressi Raphael (2003) Le Regard de l’Anatomiste, Dissections et inventions du corps en Occident, ed. Seuil, Paris, 352 p.
Normand Vincent (2019) « Apparatus and Form: The Split Identity of the Exhibition », in Tristan Garcia, Vincent Normand (eds.), Theatre, Garden, Bestiary. A Materialist History of Exhibitions, Sternberg Press/ECAL, 308 pàgines; (2016) « The Eclipse of the Witness: Natural Anatomy and the Scopic Regime of Modern Exhibition-Machines », L'Internationale Online, Web.
[8] Daston Lorraine i Galison Peter (2010) Objectivity, Zone Books, 504 p.
[9] Foucault Michel (2015 [1969]) Naissance de la clinique : une archéologie du regard médical, 9ème édition, PUF, 300 p.
Tornar a la llista
