La visió que tenim de la realitat i les formes de representar-la, com ara a través d'imatges, sempre ha generat grans debats. I no només em refereixo al camp de la fotografia o els mitjans de comunicació, sinó també en esferes quotidianes, on la imatge està tan present. Una de les raons és que, a través de les imatges publicades i comunicades per diferents mitjans, donem forma a la nostra visió del món. Aquestes imatges també ens conviden, d'una manera més o menys forçada, a formar una opinió sobre els temes que representen. Sontag, una de les sociòlogues i teòriques de la imatge més importants, assenyala que les fotografies no configuren l'opinió pública, però sí que ens ajuden a prendre una posició.
A partir d'aquesta idea, podem preguntar-nos com la nostra manera de mirar es relaciona amb el nostre entorn. També ens convida a pensar com la nostra experiència del món es converteix en una forma de mirar, i com la fotografia es converteix en una manera de reconèixer el paisatge i de notar-lo i aprendre'n.
A l'altre costat d'aquest procés, trobem qui crea la imatge. La fotografia és sempre una empremta de la persona que genera la imatge. Una fotografia pot ser produïda com a document informatiu, pel mercat artístic, com a autoexploració o com a posicionament ideològic, entre altres, però sempre implica la intimitat creativa de l'autor. Relacionat amb això, podríem dir que la vulnerabilitat, entesa com l'espai més emocional i exposat d'una persona, és sovint la força impulsora de la creació i ens parla de pensaments, desitjos i maneres de viure, no només individuals, sinó també comunitàries.
Recuperant la idea de l'empremta que les imatges deixen en nosaltres, podem entendre el seu poder transformador en la societat i establir espais de reflexió. En aquest context, les noves propostes visuals ocupen una posició important com a una mirada concreta en la definició del món, com diu Tarkovski, una imatge no és la representació de la realitat, sinó "una concreció" d'aquesta. Per tant, en algunes de les noves creacions, podem trobar una proposta reflexiva sobre com ens acostem al nostre entorn i la imatge com a mediadora entre el món i nosaltres mateixos.
L'autor, en aquest cas, malgrat que en una primera experiència va fotografiar aquests esdeveniments en persona, per al present projecte proposa una construcció amb imatges que, fins a cert punt, ja han estat capturades anteriorment. No obstant això, la figura del fotògraf segueix sent essencial per a la coherència i ètica amb què es construeix el discurs.
D'altra banda, també podem observar el projecte "Norden" de l'agència de fotografia OAK Stories, amb qui vaig poder seguir al fotògraf Guillem Trius durant el seu temps a Noruega. A la imatge de portada d'aquest text, pertanyent a aquest projecte, veiem una fotografia que va més enllà del purament documental i suggereix relacionar-se amb el nostre entorn des d'un espai més íntim, reflexiu i implicat. En aquest sentit, Trius amplifica la capacitat narrativa de la imatge, alliberant-la de les tradicions literals per explicar el món i portant-la a un lloc de major significat.
Avui en dia, també ens trobem en un context on la tecnologia ofereix noves eines com la intel·ligència artificial (IA) i comença a generar dubtes sobre qualsevol imatge que podem veure. Alguns projectes, com els d'Ana Belén Jarrín, Inzajeano Latif i Roope Rainisto, basats en la manipulació fotogràfica i la intel·ligència artificial, també proposen realitats possibles, passades, presents o futures, que ens presenten experiències alternatives de la nostra estada en el món. ¿De què ens parlen aquests projectes? ¿Fers, desitjos? ¿Què busquem a través d'aquestes imatges i quines expectatives volem satisfer en la seva visualització? Però, ¿no podríem traslladar aquestes mateixes preguntes a creacions anteriors a la IA? Com es relacionen aquestes noves eines amb manipulacions anteriors, com les d'arxius fotogràfics històrics o la premsa documental? Aquestes i moltes altres preguntes alimenten els debats actuals sobre la creació d'imatges amb intel·ligència artificial i continuen generant amenaces o inquietuds entre alguns espectadors.
Per tot això, podem concebre el fotògraf com a mediador de la nostra experiència de la realitat i com algú que ens ofereix una vista concreta del món i noves reflexions. Aquesta mediació ha estat succeint des del principi de la humanitat; les pintures rupestres també eren una forma de mediar amb el món exterior. Tot i així, la casuística actual introdueix un nou canvi de paradigma, proposant un nou estatus possible per al fotògraf, convertint-se en un "creador de contingut visual" i ampliant així les formes de construir la imatge, tot mantenint -ja que no és res de nou- les implicacions de missatge, ideologia i posicionament inherents a la imatge creada.
També és interessant adonar-se de com la imatge és un element neutral, però no la intenció amb la qual es pren la fotografia o es crea el contingut visual. En una entrevista amb la informadora del projecte Visual Trust, Gaël Morel, comissària a The Image Centre del Canadà, va afirmar: "Les fotografies no diuen res, nosaltres els fem dir". Seguint aquest fil, el teòric de la imatge WJT Mitchell ens recorda l'"estructura paradoxal" de la imatge, prèviament assenyalada per Roland Barthes. Argumenta que aquesta contradicció coincideix amb una antilògica ètica en el moment en què la imatge intenta presentar-se com a neutral pel seu creador o comunicador. Segons Mitchell, Barthes presenta la coexistència de dos missatges a la fotografia, un "sense codi" -la denotació- i el missatge codificat -la connotació-. En aquest sentit, l'autor assenyala com una connotació o missatge codificat en una fotografia és una pura denotació. O dit en l'altre direcció, tota imatge que té un tractament específic en termes de missatge, retòrica o escriptura també és una forma fotogràfica anàloga, sense més càrrega que una mica de formes, colors i disposicions sobre un suport. I és per això que Mitchell argumenta que "el valor de la fotografia rau precisament en la seva llibertat de valors (...) la seva principal connotació o implicació codificada és que és pura denotació, sense codi".
Els conceptes de denotació i connotació són realment intrigants quan parlem de fotografia documental o fotografia que pretén tenir un vincle "creïble o confiable" amb la realitat material del món. La connotació, d'una banda, apunta a les "arrels de la fotografia" i implica "la elecció del tema, angles i il·luminació" (Mitchell 1995). D'altra banda, la denotació està ancorada en les "característiques més llegibles textualment" d'una fotografia, interpretada com una empremta, rastre o relíquia d'un esdeveniment.
Per totes aquestes raons, serà no només interessant, sinó essencial continuar descobrint i reflexionant sobre les formes de representació, els seus possibles usos i com s'integren en el teixit de les nostres societats. En aquest sentit, recalcar la nostra comprensió de com les fotografies estan codificades i descodificades, servint a una multiplicitat d'usos, sempre canviant i arrelades en situacions socioculturals i polítiques específiques. Per això, serà necessari desfer-nos d'una vegada per totes de la suposada neutralitat de les imatges, especialment aquelles que anomenem "documentals" i que sovint estan incrustades en els mitjans de comunicació. La imatge ha de rebre la llibertat que es mereix. Només d'aquesta manera aconseguirem tot el que ens pot oferir.
BIBLIOGRAFIA
Mitchell, W. J. T. (1995). Picture theory: Essays on the verbal and visual representation. University of Chicago Press.
Tarkovsk, Andrei (1996). Esculpir en el tiempo. Libros de Cine, Rialp.
Part of this article was first published in the online newspaper El Cugatenc: https://www.elcugatenc.cat/opinio/84280/apunts-sobre-com-mirem
